Ambigüitat i tristesa

Ambigüitat en els moviments, tristesa per les respostes: perillosa trivilització de la llibertat personal

NOTA DEL BISBAT DE LLEIDA

1. En l'Informatiu Digital Diocesà d'avui, 2 de novembre, apareix un Editorial firmat pel, fins ara, Delegat Diocesà de Mitjans que no reflecteix sinó la pròpia opinió del signant.
2. Aquest Bisbat vol posar de manifest amb tota rotunditat que no participa de l'opinió manifestada pel Delegat esmentat ni, per suposat, se li ha indicat en absolut res del que ell, sota la seva exclusiva responsabilitat, manifesta en l'esmentat Informatiu Diocesà.
3. Amb aquesta Nota volem deixar constància de la nostra comunió amb la Seu Apostòlica i en concret amb la persona i ministeri del Successor de Pere.

Lleida, 2 de novembre de 2010

Bisbat de Lleida Informatiu Digital 41

EDITORIAL

Qüestions d’un litigi

 

Aquests darrers dies, en els ambients lleidatans, s’ha viscut amb decepció allò que s’esperava com un nou capítol en la ja llarga història del litigi de les obres d’art. Des del dissabte 23 d’octubre, frases sibil·lines del nunci del Vaticà a Espanya deixaven entreveure possibles novetats en el conflicte entre els bisbats de Lleida i Barbastro-Monzón. Ambdós bisbes es van trobar amb el nunci a Madrid el passat dimecres dia 27 d’octubre, però res ha filtrat del contingut de les converses. Sols una nota del bisbat de Lleida que ratificava l’actitud del bisbe Joan: obediència a les decisions de la Santa Seu de tornar les obres en litigi al bisbat de Barbastro-Monzón, per la qual cosa, lògicament, es retira de tota reclamació de propietat per la via judicial civil. 

Tothom té el dret de pensar. La dificultat i el problema vénen quan els pensaments i reflexions es fan des de nivells diferents (axiomes diferents). Per a molts ciutadans, l’actitud de submissió al Vaticà del bisbe Piris sembla inimaginable i incomprensible. Però és cert i real que en el món eclesiàstic catòlic hi ha el principi “sagrat” de l’obediència a un superior, a la qual està lligat per promesa tot càrrec ministerial. Que ens agradi o ens rebel·li, el bisbe Joan Piris, en tot aquest afer, ha tingut una actitud coherent i, al interior del sistema eclesiàstic, el seu comportament continua sent correcte. 

Un cop dit això, i des de la pertinença eclesial, cal posar alguna qüestió.

1) Quin sentit té avui que una autoritat estrangera hagi de resoldre a distància les qüestions i problemes de la nostra vida local lleidatana? Què o qui justifica un tal centralisme vaticà que creï dependències tan exagerades de comunitats catòliques diocesanes? Un poder centralitzat al Vaticà que mou, i vol moure, totes les cordes de les vides eclesials de tots els bisbats del món, no devalua i fa poc creïble en el món d’avui el ministeri del Papa, Successor de Pere?

Cada diòcesi és Església i, com a tal, ha d’assumir totes les responsabilitats inherents a la seva vida i a la seva missió, sense necessitat que se li imposi quelcom des de l’exterior; una autonomia real no posa en perill ni la fidelitat al Jesús dels evangelis ni la comunió entre les Esglésies i amb el Successor de Pere, el Papa.  

2) Una fe cristiana adulta implica ésser subjecte en la comunitat eclesial. Pel baptisme, cada batejat esdevé membre vivent de la comunitat eclesial, Cos visible del Crist. Quin futur pot tenir una comunitat, encara que sigui de fe, si els seus membres sols compten per a tasques subalternes? Quina iniciació a la fe cristiana podria encara ésser eficaç i honesta, si la fe en Jesús no dugués a ser homes i dones lliures, únics responsables de llur vida social i comunitària?

Josep Alexandre Baró Ania